Glossa de l’ofici que posa fil a l’agulla

Llegir article 

TEXT: CATALINA SERRA / FOTOS: CRISTINA CALDERER

Glossa de l’ofici que posa fil a l’agulla

Teresa Uñó fa una puntada aquí i una altra allà per acabar de posar a punt els vestits que s’exposaran. Entre les peces hi ha un abric que havia fet ella quan encara era modista en actiu i treballava per a importants cases d’alta costura com Pedro Rodríguez -hi va començar amb 13 anys i hi va acabar d’oficiala-, Roser, Pertegaz o Joan Antoni Fàbregas. “Abans sí que em feia roba per a mi i per a la meva família, però ara no, ja m’he jubilat del tot, i em compro la roba a les botigues com fa tothom, encara que sempre l’he de retocar per adaptar-la al cos. Això ho fem totes les modistes, crec, no ho podem evitar, va amb l’ofici”.

Aquesta modista de Sant Andreu ha viscut de primera mà el segle d’or de les modistes. És, per tant, una de les protagonistes de l’exposició Moda i modistes. Col·lecció Antoni de Montpalau, que s’inaugura el 2 de maig al Museu d’Història de Catalunya a Barcelona i que vol retre homenatge a aquests milers de dones que es van dedicar al difícil i sacrificat ofici de confeccionar indumentària a mida. Encara n’hi ha, esclar, i apareixen representades al final d’una exposició en què, a més dels vestits, tenen l’opció d’explicar-se a través de vídeos i fotografies. Però ja no és el mateix. Avui la majoria de les modistes, exceptuant les poques que treballen per a tallers d’alta costura o per a dissenyadors de moda de renom, bàsicament es dediquen a fer arreglos. A fer vores, canviar cremalleres o estrènyer un vestit, coses que no fa tants anys la majoria de dones sabien fer perquè era el primer que s’ensenyava a les nenes, fins al punt que en molts pobles anar a l’escola era sinònim d’“anar a costura”. Res a veure amb el que va ser l’ofici de modista fins que, ja entrats els anys setanta, el prêt-à-porter, és a dir, la confecció industrial seriada, s’ho va menjar tot.

El regnat de la modista ha sigut breu. “Fins a finals del segle XVIII no hi havia modistes, o no eren reconegudes com a tals, ja que eren els sastres els únics que podien exercir l’ofici de fer vestits, i en tot cas elles hi treballaven ajudant”, explica Josep Casamartina i Parassols, director de la Fundació Antoni de Montpalau i comissari de l’exposició. “Ells tenien l’hegemonia i també un gremi propi, cosa que les modistes no van tenir mai. L’ofici de modista va ser una de les plataformes de l’emancipació femenina en el camp laboral i creatiu al llarg del segle XIX i sobretot durant la primera meitat del segle XX, però sempre va ser un ofici precari que no tenien en compte ni tan sols els sindicats obrers, encara que les primeres feministes van organitzar associacions, la majoria d’arrel conservadora, per defensar les cosidores de l’explotació que patien”. La de les modistes havia de ser la primera exposició de la trilogia sobre la col·lecció Antoni de Montpalau que el mateix Casamartina va començar a idear ara fa deu anys, però per diverses circumstàncies li van passar al davant les dedicades a l’alta costura i el prêt-à-porter a Catalunya. En tot cas, és sens dubte la que té un component social i antropològic més gran i la que apel·la més directament a la memòria col·lectiva de diverses generacions.

A l’exposició hi apareixen tota mena de modistes, des de les de poble que tenien el taller a casa fins a les mestresses amb firma que competien en clientela i excel·lència amb els dissenyadors d’alta costura. L’ofici l’aprenien de diverses maneres. Una de les més comunes era entrar d’aprenenta en un taller i, a poc a poc, anar progressant a oficiala mitjana, a oficiala i, si es tenia molta sort i fortuna, a encarregada o mestressa. Un altre sistema era aprendre de manera autodidacta a través dels anomenats sistemes de patronatge i de tall o a les acadèmies, moltes de les quals fundades per les mateixes autores dels sistemes de més anomenada. Va ser el cas, per exemple, del sistema Martí, creat per Carme Martí de Missé i publicat per primer cop el 1890; va tenir tant d’èxit que va fundar un institut amb el seu nom on ensenyava el seu mètode i que encara està obert avui. O el mètode Feli, fundat per Felicidad Duce, que el 1928 obria a Barcelona l’Institut Feli i que també es manté a ple rendiment. Són mètodes que facilitaven unes pautes bàsiques de patronatge i tall perquè tothom pogués aprendre l’ofici de manera autodidacta, tot i que, tanmateix, era l’aprenentatge en tallers o amb alguna modista experimentada el que més es valorava en el sector.

Naturalment, a l’exposició hi ha exemples d’aquests mètodes, amb patrons, llibretes per prendre mides i també el que es coneix com a glassetes, models fets amb teles de cotó barates previs al tall amb la tela de qualitat que, quan provenien de cases d’alta costura, eren motiu d’un mercat negre bastant lucratiu. De modistes n’hi havia de molts tipus, i això queda clar a l’exposició quan, per exemple, en un cas es mostren vestits fets per modistes anònimes i, en d’altres, vestits de modistes que fins i tot firmaven cadascuna de les seves confeccions. No hi falta tampoc un apartat dedicat als homes modistes, que es dedicaven als vestits de dona; tot i que a partir d’un determinat moment els sastres feien vestits per als homes i les modistes per a dones, i hi havia homes que només feien roba femenina i també sastresses i pantaloneres. Tot un àmbit de l’exposició mostra aquesta varietat amb tot un seguit de vestits de modistes anònimes de pobles i ciutats com Torelló, Reus, Vic i Barcelona, molt dignes i ben fets, seguits de vestits de modistes de renom com les germanes Muntané, que vestien les dones dels grans industrials de Sabadell, i acabant amb les modistes que combinaven la feina en firmes d’alta costura amb un taller propi, com Ana López. D’aquesta antiga oficiala de Pedro Rodríguez s’ha recuperat una bona part del material que tenia al seu taller quan va tancar, freqüentat per les mateixes clientes de Rodríguez. “Per completar l’armari, moltes dones de casa bona es feien fer una part dels vestits per una bona modista que, encara que era cara, no ho era tant com l’alta costura”, comenta Casamartina, que somriu mentre assenyala l’agenda de López amb cites amb alguns dels cognoms de les 300 famílies que deia Millet.

Un ampli apartat de la mostra, potser el més interessant, se centra en l’ofici, des de les seves fonts d’inspiració fins a com es fa un vestit. La inspiració, com passa també avui, provenia de les revistes -n’hi ha una bona representació-, les pel·lícules -amb vídeos amb les grans estrelles que més brillaven- i les desfilades d’alta costura, a les quals tenien accés només les modistes més ben situades. Poques vegades les modistes feien roba original; generalment es dedicaven a copiar models dels grans dissenyadors d’alta costura que tradicionalment, com passa també amb la majoria de cuiners d’alta gamma, són homes; quan hi ha prestigi i diners és clar qui s’emporta la firma. Tot i que hi ha un apartat en què queda clar que, per bé que algunes d’elles sabien copiar dels grans mestres, la majoria de modistes adaptaven els dissenys al cos, el pressupost i el gust de les clientes. En aquest mateix àmbit s’ha reproduït també una antiga botiga de teles, una merceria -amb tot un festival de botons i encaixos sortits de l’antiga merceria d’unes ties del mateix comissari- i un taller de modista, amb els seus patrons i la seva màquina de cosir. Una recreació que ajuda a fer-se una idea del món que envoltava les modistes i que a molta gent li generarà un atac sobtat de nostàlgia.

L’exposició, que estarà oberta fins al 13 d’octubre, continua amb tot un recorregut cronològic per la feina de les modistes amb vestits des de principis del segle XX fins als anys 80, un període ja de decadència perquè la moda ja anava per una altra bandai tant elles com les clientes -les altres grans protagonistes de l’exposició- ja s’havien fet grans. S’acaba amb una mostra de diferents tipus de teles, aptes per tocar, que permeten al visitant conèixer més de prop un ofici fascinant i laboriós que es mereixia sens dubte aquest homenatge. “Que si penso que l’ofici de modista és valorat? Econòmicament no, per descomptat. A la meva feina m’he sentit valorada i respectada pels caps, però no es paga pel que costa. És una artesania i, com totes les artesanies, requereix molt de temps, molta voluntat i molt d’ofici”, diu Teresa Uñó mentre fa una altra puntada. Somriu amb orgull. Es nota que també és una vocació. I ara té, per fi, la seva exposició.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Glossa-ofici-posa-agulla-Modistes_0_2223977590.html

Resultado de imagen de diari ara

 

Presentació ‘Reines per un dia

El passat 19 d’abril es va celebrar la presentació de Reines per un dia, la nova exposició a la Fundació Rocamora de Barcelona que es podrà visitar del 20 d’abril al 27 de maig de 2018.

 

Gràcies a tots per venir!

175è aniversari de Santa Eulalia

Botiga del Pla de la Boqueria, ca.  1920

El passat 6 d’abril de 2018 es van celebrar els 175 anys de la botiga Santa Eulalia amb una gran desfilada/processó orquestrada pel reconegut artista Antoni Miralda. L’assessor històric del projecte ha estat  Josep Casamartina Parassols, director de la Col·lecció Antoni de Montpalau,  qui es va encarregar de fer la tria i documentació dels 100 patrons que van conformar la desfilada.

La Col·lecció Antoni de Montpalau ha col·laborat amb Antoni Miralda i Santa Eulalia amb l’accés a tots els seu fons de peces d’indumentària, patrons, toiles i documents. Vint dels cent patrons que va formar la comparsa corresponien a vestits, abrics, jaquetes i monos de la nostra col·lecció.

Antoni Miralda amb patró d’una jaqueta de Santa Eulalia teixida per l’empresa Naulover, punt de llana de color negre amb ribets de punt de color verd i brodat al fil daurat, , ca. 1978, Col·lecció Antoni de Montpalau, donació Naulover.

La desfilada va arrancar del Pla de la Boqueria amb una comitiva encapçalada per 150 estudiants de teatre, dansa i disseny de diferents escoles de Barcelona portant els patrons, acompanyats d’una orquestra de 80 músics. Els patrons figuratius a gran escala representen peces que han resultat icòniques de la casa al llarg d’aquests 175 anys.

   

La performance s’ha inspirat en les processons i les desfilades de moda, sense ser una cosa ni l’altra. Partint del Pla de la Boqueria, primer lloc on es va establir la històrica botiga, ha enfilat el Passeig de Gràcia fins arribar a l’actual seu de Santa Eulàlia, al número 93 d’aquest mateix carrer.

Al caure la nit, Miralda va vestir la boutique amb un vestit de llums format per 50 patrons i més de 20.000 LEDS que van cobrir tota la façana de la botiga, fent referència a Santa Eulàlia Màrtir, recreant la creu en aspa i la faldilla de neu del retaule de la crucifixió de Santa Eulàlia (Museu Diocesà de Vic, segle XV).

 

Continuar leyendo «175è aniversari de Santa Eulalia»

Barcelona Alta Costura

Aquesta selecció del valuós fons de vestits i complements de la Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau ens permet gaudir el glamour de la nostra edat d’or de l’alta costura (1920-1980). Pertegaz, Balenciaga, Pedro Rodríguez, Santa Eulalia, Rosser, Carmen Mir, Argon, El Dique Flotante, Asunción Bastida, Marinette… són només alguns dels grans noms de la col·lecció.

Per a més informació podeu consultar:

http://www.triangle.cat/libros/serie-e/barcelona-alta-costura 

Documents

Entre la documentació variada que conserva la Col·lecció AdM s’hi troben llibres de modisteria, de teoria de teixits, revistes il·lustrades, publicitat, caixes i embalatges, així com algunes factures d’època, llibres de taller i altres elements documentals, que completen sovint algunes de les peces, autors i marques que conformen la col·lecció.